"El color com a tal no existeix, és una funció de les cèl·lules dels nostres ulls, percebem el color a partir de com elles interpreten les diferències en el reflex o l'absorció de la llum en l'espectre electromagnètic"
Aquarium - 1916
He intentat al captar aquestes imatges fer una homenatge al moviment dadaista. Aquest moviment, que va sorgir a principis del S.XX, pretenia l'alliberament de la fantasia i buscava trencar radicalment amb els canons estètics habituals. Va ser una fotografia rupturista que inicialment utilitzava el collage i el fotomuntatge,després va anar experimentant amb altres tècniques, i finalment va derivar cap a l'abstracció. En un article del 1916, L. Coburn, una figura clau en el desenvolupament del pictorialisme en la fotografia americana, manifestava: ¿No podem alliberar la càmera de la representació convencional?. Va suggerir el estudi de moviments ràpids, les exposicions múltiples, l'ús de velocitats d'obturació lentes, i l'observació d'angles de visió abans ignorats o no observats.
Personalment acostumo a fotografiar amb un altres criteris estètics, però, aquesta vegada he volgut fugir dels convencionalismes. Seguint els preceptes dels dadaistes vaig decidir captar instants invisibles a la nostra percepció visual. L'objectiu era alliberar la ment amb la mirada, buscar noves formes, explorar el moviment, el color i les formes. En definitiva gaudir d'una forma de viure la fotografia.
El projecte consta d'una vintena d'imatges captades amb càmera digital.
Personalment acostumo a fotografiar amb un altres criteris estètics, però, aquesta vegada he volgut fugir dels convencionalismes. Seguint els preceptes dels dadaistes vaig decidir captar instants invisibles a la nostra percepció visual. L'objectiu era alliberar la ment amb la mirada, buscar noves formes, explorar el moviment, el color i les formes. En definitiva gaudir d'una forma de viure la fotografia.
El projecte consta d'una vintena d'imatges captades amb càmera digital.
L'arquitectura ha estat, des dels inicis de la fotografia, un dels motius recurrents a l'hora de captar imatges. Primer va ser a causa de la lentitud de les emulsions fotogràfiques que feien necessàries llargues exposicions. Els hieràtics edificis eren els models adequats per als fotògrafs de finals del S. XIX i començaments del XX. Després. l' interès s'ha mantingut perquè l'arquitectura, tot i que busca la funcionalitat, reuneix uns cànons estètics que indiscutiblement són atractius a la nostra mirada. Amb els anys s'ha consolidat com una eina per documentar l'evolució social, artística i tecnològica de l'era moderna.
Aquest treball fotogràfic s'ha realitzat en dos viatges als EUA, durant els anys 2013 i 2017. El primer va consistir en un trajecte d' aproximadament 11.000 km. d'uns vint dies per l'oest americà. La ruta incloïa una visita a les ciutats de San Francisco, Las Vegas i Los Angeles. El segon va ser una estança de dinou dies a New York.
La col·lecció consta d'unes 80 fotografies en digital.
Aquest treball fotogràfic s'ha realitzat en dos viatges als EUA, durant els anys 2013 i 2017. El primer va consistir en un trajecte d' aproximadament 11.000 km. d'uns vint dies per l'oest americà. La ruta incloïa una visita a les ciutats de San Francisco, Las Vegas i Los Angeles. El segon va ser una estança de dinou dies a New York.
La col·lecció consta d'unes 80 fotografies en digital.
Retrats de Carnaval
El Carnaval és una de les festes paganes on gent de tot tipus i condició es reuneix per divertir-se abans de l'arribada de la Quaresma. A Venècia, durant el S.XVII i XVIII, aquestes celebracions van arribar al seu màxim exponent. Avui dia els venecians i gent vinguda d'arreu les commemoren. El Carnaval de Venècia és únic al món.
Un reportatge realitzat l'any 2016 que consta d'unes 100 imatges digitals.
Zeitgeist - Berlín S.XXI
Projecte Ícaro (a vol d'ocell)
El Carnaval és una de les festes paganes on gent de tot tipus i condició es reuneix per divertir-se abans de l'arribada de la Quaresma. A Venècia, durant el S.XVII i XVIII, aquestes celebracions van arribar al seu màxim exponent. Avui dia els venecians i gent vinguda d'arreu les commemoren. El Carnaval de Venècia és únic al món.
Un reportatge realitzat l'any 2016 que consta d'unes 100 imatges digitals.
Zeitgeist - Berlín S.XXI
Alemanya és un país reconegut com a "motor d'Europa". Berlín, la seva capital, és centre de comunicacions, econòmic, i polític del vell continent. Els alemanys tenen una expressió que seria com dir en una sola paraula "l'esperit de l'època": "Zeitgeist". S'utilitza per descriure la situació intel·lectual, cultural, ètica i espiritual, que impera en un moment donat dins d'una nació, ciutat o altres grups humans.
Certament, Europa és una unitat composada per nacions molt diverses, on per diverses circumstàncies actuals, aquest "zeitgeist" sembla trontollar. Un passeig per Berlín, ens convida a reflexionar i ens acosta a aquest esperit europeu.
Les 80 fotografies d'aquest reportatge són reflex i reflexió del que és i representa aquesta ciutat europea epicentre del poder.
Certament, Europa és una unitat composada per nacions molt diverses, on per diverses circumstàncies actuals, aquest "zeitgeist" sembla trontollar. Un passeig per Berlín, ens convida a reflexionar i ens acosta a aquest esperit europeu.
Les 80 fotografies d'aquest reportatge són reflex i reflexió del que és i representa aquesta ciutat europea epicentre del poder.
Un de les més cèlebres històries de la mitologia grega és la que descriu les peripècies de Dèdal, l’arquitecte i constructor del laberint a Creta, i el seu fill Ícar. Jo n’he fet la meva interpretació:
“El rei Minos, que governava l’illa de Creta, estava aterrit per l’existència d’un monstre, el Minotaure. Aquest que ara mig toro i mig humà i assolava l’illa sense pietat. Els deus, sempre capriciosos, van dir al rei que no podia matar al Minotaure i que, si ho feia, seria castigat. Així que Minos va demanar a Dèdal, el seu arquitecte, construir un laberint en que el Minotaure s’hi perdés i no en pogués sortir.
Així es va fer, però també per ordre del deus, el monarca tenia que anar alimentant al monstre amb joves i boniques illenques. L’ordre es va obeir, fins que anys més tard li va tocar a una noia anomenada Ariadna. El seu enamorat Teseu, ajudat per l’arquitecte Dèdal que era molt amic seu, va poder entrar a l’entreteixit de coves que constituïa la presó de la bèstia. Després de moltes peripècies i una lluita ferotge, va aconseguir matar al Minotaure.
Un cop mort el monstre, Teseu va poder sortir del laberint, junt amb Ariadna, gràcies a un cabdell de llana que ella li havia proporcionat. Abans d’entrar per una de les seves portes, va lligar-ne un extrem al exterior i l’anà descargolant curosament per no perdre el camí. Finalment, la parella d’enamorats va poder fugir de Creta amb el vaixell de Teseu i trobar una destinació feliç en terres llunyanes.
Però la història no acaba aquí, el rei atemorit per les possibles represàlies dels deus i enfadat amb Dèdal per haver ajudat a Teseu, va decidir castigar-lo. Tant ell com el seu fill Ícar quedarien recluits en una petita illa deserta que tan sols habitaven els ocells.
Com que Dèdal era un home molt traçut i de seguida va veure que no era viable escapar per mar degut a les fortes corrents, va decidir marxar volant pels aires. Amb plomes que obtenia dels ocells i cera de les abelles va començar a confeccionar unes ales a la seva mida. Un cop acabada la tasca tocava fer la provatura i...funcionaven!.
El savi constructor en va fer unes altres pel seu fill. Quan va arribar el dia en que els vents eren propicis i podien marxar de l’illa, Dèdal li va advertir a Ícar que hi havia una cosa molt important que debia tenir en compte: No podia volar massa a prop del sol.
Però, un cop es van enlairar, Ícar no va poder resistir la temptació de volar més i més alt, és sentia lliure i valent. Sense pensar massa es va apropar al sol i no és va adonar que, amb la calor creixent del migdia, la cera s’anava fonent i les seves ales aviat quedarien inservibles. Desgraciadament Ícar es va precipitar al buit. Tan sols Dèdal va arribar a les mateixes contrades que Teseu i Ariadna. Allà s’hi van retrobar i poder viure en pau”.
D’aquesta història en podem treure molt de suc. De fet, una de les funcions de la mitologia és comunicar lliçons morals als mortals. Fent elucubracions sobre els personatges protagonistes i les seves accions, podem arribar a treure moltes i diverses conclusions que ens fan pensar en la nostra condició humana.
A l’ésser humà sempre li ha fascinat la capacitat de volar. Amb el transcurs del temps i gràcies a la tecnologia ho ha aconseguit, però així i tot, mai ha deixat d’admirar la bellesa del vol del ocells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada