L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

Un arxiu té com a principal funció ordenar i conservar documents, això permet ajudar a preservar la memòria històrica.

Els nostres records són fràgils i fins i tot fàcilment manipulables. Això no tan sols passa a nivell d’individu sinó també com a societat. Sempre hi ha hagut una història “oficial” derivada d’interessos de tota mena. Inevitablement hi ha informació que es perd amb el transcurs del temps. És per això que l’existència d’arxius documentals resulta, per tant, de rellevant importància. Cal preservar tota aquella informació que ens pot ajudar a interpretar el nostre passat. Coneixe'l és essencial per entendre el nostre present i preveure el nostre futur. 

Avui dia vivim uns temps en que el “fake” està a l’ordre del dia. La fotografia per igual que altres àmbits se n’ha vist afectada. Cada cop més malfiem de la informació que ens arriba, però les imatges fotogràfiques encara continuen sent considerades, en molts casos, com a testimoni de la realitat. Viurem en un futur proper en un món ple de mentida? Ho podrem controlar? Ens tindrem que remetre a la lletra d’una cançó ... “Què serà, serà, els temps ens ho dirà”. Bé, no m’enrotllo més perquè me’n vaig pels “cerros de Ubeda” i no acabaríem mai, això donaria per fer una conferència. 

Anem al gra! La importància dels arxius és inqüestionable. La seva funció de conservació, com hem dit, és  importantíssima i necessària. Però també cal esmentar una faceta  que jo crec esencial, la seva gestió ha d’incloure una constant divulgació d’aquests fons documentals. Cal que aquesta memòria que preserven retorni de forma constant i reiterada a la societat.

Avui he visitat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i he tingut el plaer d’admirar la nova exposició que han preparat: “Fotografia per a artistes. La col·lecció del dibuixant Josep Lluís Pellicer”. Encara que no siguis aficionat/da a la fotografia és una d’aquelles mostres que no et pots perdre. Amb ella es fa evident que aquest arxiu compleix amb cura aquesta tasca de divulgació.

M'agrada més fotografiar amb càmera, ja que em proporciona més rapidesa, control i qualitat de la imatge, però ja sabeu que el mòbil també pot supossar un bon aliat en moltes ocasions. Així ha estat avui, us deixo amb algunes imatges que he captat de l'exposició i us animo a visitar-la.

Fires fotogràfiques

Avui dia, ja és costum generar i rebre gran quantitat d’informació a través de les xarxes socials. Així i tot, crec que esdeveniments presencials, com són les fires, tenen la seva rellevància. 

A les xarxes ens podem comunicar amb imatges fixes o en moviment, poden transmetre so, també aconseguir establir un diàleg amb altres usuaris, fins hi tot tenim el recurs de la videoconferència que reuneix totes aquestes opcions esmentades. Però, en elles, hi ha coses que queden a l’aire, com poder gaudir d’un contacte directe i presencial amb subjectes i objectes. Se’ns dubte, la fotografia es pot limitar a ser una cosa etèria en una pantalla, però també un element amb unes dimensions i característiques físiques determinades i concretes.

Pel que fa a l’obra fotogràfica, el fet de poder-la observar i apreciar de forma tangible, té la seva importància. Això ho podem aconseguir fent una visita als espais on l’autor la mostra, habitualment, galeries i sales d’exposicions. També les fires són una altre opció on els expositors poden donar a conèixer el seu producte de forma directa i obtenir una millora en les seves vendes. Són una forma de reunir a un públic més o menys especialitzat i interessat en la matèria. Faciliten al visitant i potencial comprador conèixer les tendències del mercat de forma ràpida i efectiva. En definitiva, tant per el venedor com per al comprador, les fira continua sent un canal molt adequat per conèixer el mercat i realitzar intercanvi d’informació i productes. 

Al comprador, ja sigui ocasional o un col·leccionista, li agrada veure el fotoacabat i vol conèixer com l’entén i produeix l’autor. Una imatge pot ser i sol ser molt més que zeros i uns en una pantalla. Pot consistir en un  petit i únic daguerreotip, un original d’època en gelatina de plata, o una impressió actual de mides notables.

Quan veiem una imatge digital o digitalitzada ens podem preguntar... és així com l’ha concebut l’autor?  

Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la fira ART PHOTO BARCELONA. Autors, entitats fotogràfiques, editorials i galeries si han concentrat per donar-se a conèixer. Aquí val la dita “De gustos ni hi ha res escrit”, però a mi em va agradar particularment, el que presentava la galeria Antoni Pinyol de Reus (www.antonipinyol.com) amb l’original obra d’Adrià Guola titulada “Salou” i la galeria Valid Foto Barcelona (www.validfoto,com) que presentava un exquisit treball de Xavier Manrique.

Us deixo amb les imatges de record de la visita.

Espais públics per exposar

 

Avui dia acostumem a mostrar principalment la nostra producció fotogràfica a través de les xarxes socials. Mirem imatges a través dels nostres dispositius electrònics, especialment, el mòbil. Una pantalla petita i retro-il·luminada ens pot semblar suficient per visualitzar fotografies que en molts casos tenen una resolució i qualitat limitada.

Evidentment, amb una sola imatge es poden explicar moltes coses, però també ho podem fer amb una sèrie més o menys curta que desenvolupi i constitueixi un relat o una idea. De vegades convé sortir de les pantalles i passar a la imatge impresa, d'aquesta manera aconseguim gaudir d’una imatge més tangible. Convertida amb objecte, ens convida a fer-hi una mirada més pausada i atenta.

Nombrosos espais públics, com poden ser centres cívics i biblioteques, ofereixen als fotògrafs, ja sigui a nivell individual o col·lectiu, a presentar els seus treballs en forma d'exposició.  A diferència del que podem trobar en una galeria especialitzada o un museu, les condicions d'aquests espais no sempre són òptimes però, així i tot, si es compleixen uns mínims, val la pena considerar-los com a lloc on exposar.

El Col·lectiu QgatFoto (Associació fotogràfica de Sant Cugat del Vallès) té actualment una mostra a Espai30 (Centre cívic de la Segrera). Se'ns dubte és una satisfacció col·laborar en donar vida a aquests espais on la ciutadania i té punt de trobada. En ells s’acostumen a realitzar variades activitats per a públic de tota mena, això suposa una ocasió per donar a conèixer la cultura fotogràfica a un públic divers i, pel fotògraf, una oportunitat d’arribar a uns espectadors que d’altra manera no hi tindrien accés. 

Aprofito per agrair a Espai30, a l'agrupació fotogràfica de la Sagrera i als altres col·laboradors el seu suport.

Us recomano l'aneu a visitar!

Tanzània III - Una aventura amb els Boiximans i els Datoga

En un anterior post vaig comentar una visita als Massai. Però hi ha moltes més tribus que habiten al nord de Tanzània. El país té una gran riquesa cultural i etnogràfica, i els grups tribals superen el centenar.

Potser la visita més habitual per part del viatgers a aquesta zona és la d’un  poblat Massai, però n’hi ha d’altres també recomanables. Unes altres tribus del nord de Tanzània  són la dels Boiximans que habiten els voltants del llac Eyasi, i la dels Datoga que provenen del sud del Sudan i van emigrar a Kenya i Tanzània buscant millor llocs per viure.

Las visites a aquests grups tribals per parts dels viatgers, especialment quan ho fan a través d’una agència, no deixa de ser intrusiva. Personalment, no m’agraden els espectacles preparats per al turisme, però he de reconèixer que en aquesta ocasió, tot i que hi ha una escenificació, el que vàrem veure i viure ens acostava bastant al dia a dia de la tribu i ens va ajudar a conèixer els seus costums.

Els “Boiximans” (o homes del bosc) o “san” (que vol dir estranys o rodamóns)  són una ètnia nòmada provinent del sud d’Àfrica. Es dediquen bàsicament a la caça. Ja fa més de 10.000 anys que es van assentar en aquesta regió. Les seves condicions de vida i cultura quasi no ha canviat des dels seus orígens i s’equiparen a les que hi havia en el Paleolític superior. Crec que molts pocs occidentals s’acostumarien a la vida dura i precària que ells assumeixen com habitual. De fet, se’ls anomena també “basarva” o el poble que no té res.

Estudis genètics han demostrat que es tracta d’una de les poblacions humanes més antigues del món i tenen un important i extens coneixement de la natura que els envolta. 

Els Boiximans viuen en petits clans de caràcter parental. Són generalment monògams, homes i dones realitzen diferents tasques, mentre que el primers van bàsicament a caçar amb arcs i fletxes, elles recol·lecten plantes, arrels i fruits per a usos culinaris i medicinals. En la seva estructura social, de tipus jeràrquic, destaca el cap de la tribu i el seu xaman. Construeixen casa seva amb branques, en forma d'iglú, que cobreixen amb pells d'animals, i durant l'estació plujosa es traslladen a viure a les coves de les muntanyes. 

Les seves creences són animistes, i així ho manifesten en les seves danses i rituals. Creuen que les malalties són provocades pels esperits del avantpassats que volen que els vius els acompanyin al més enllà.  El tracte als morts és respectuós i són enterrats en tombes sota terra.

La llengua que utilitzen és coneguda com “click”, un espetec consonàntic que s'utilitza en diverses tribus del sud d'Àfrica per comunicar-se. Es caracteritza per tenir dos punts de contacte diferents en la llengua, i es crea una espècie de ventosa en deixar-la anar que és la causant del so que s'emet.

Cada cop queden menys Boiximans que visquin en aquestes condicions ja que molts d’ells es desplacen a pobles veïns on treballen ajudant a les granges o com a personal de servei. 

Encara que històricament havien estat enfrontats amb el Datoga, que és una altra tribu que habita a la regió, el uns i altres mantenen estretes relacions comercials.  De fet, aquest nom de “Datoga” els hi van posar els Boiximans i es pot traduir com a “enemic ferotge”.

Finalment, farè un petit apunt sobre els Datoga. Tradicionalment, els joves Datoga tenien que demostrar la seva valia matant a un enemic de qualsevol tribu no Datoga, o bé a un animal salvatge de certa envergadura.

Si bé havia estat un poble nòmada, actualment es concentren en petits assentaments, on a més de cuidar bestiar i tindre el seus cultius, es dediquen a l’artesania.  Recullen ferralla que transformen, en petites fragues manuals. Per exemple, amb puntes de fletxa que intercanvien amb tribus de caçadors com els Boiximans. També altres peces com, anells, braçalets i estris de cuina  són producte de la seva habilitat.

La primera sèrie fotogràfica correspon a una visita i una sortida de caça amb el Boiximans...

... i una visita als Datoga que estan confeccionant puntes de flexa per intercanviar amb les tribus caçadores de la regió...