De Matisse a Walker Evans

 

Encara podeu visitar a Barcelona dues exposicions que no us teniu que perdre.

A CaixaFòrum i al KBR podreu gaudir del món de Henry Matisse, i al KBR-Fundació MAPFRE, del de Walker Evans i el de Pérez-Siquier.

Des de finals del segle XIX i durant tot el segle XX, la relació entre pintura i fotografia es transforma profundament. Allò que inicialment semblava una competència —la fotografia com a substitut mecànic de la representació pictòrica— acaba convertint-se en un diàleg constant entre dues formes de mirar el món.

En l’obra de Matisse, la pintura abandona la voluntat de reproduir fidelment el món visible. El color, la simplificació de les formes i la composició passen a ser eines d’expressió emocional. La realitat no és una còpia del que l’ull veu, sinó una interpretació interior. Aquesta actitud coincideix amb el moment en què la fotografia ja havia assumit la funció documental que abans tenia la pintura. Alliberada de l’obligació de representar exactament el món, la pintura pot explorar noves dimensions més subjectives, simbòliques i sensorials.

Al mateix temps, la fotografia també evoluciona. Durant les primeres dècades del segle XX, molts fotògrafs comencen a entendre que la càmera no és només un instrument de registre objectiu, sinó també una eina artística. La influència de les avantguardes pictòriques es fa evident en l’ús de l’enquadrament, les ombres, les geometries i les composicions. La mirada fotogràfica aprèn de la pintura moderna a seleccionar, sintetitzar i construir significat.

És en aquest context que l’obra de Walker Evans pren una especial importància. Les seves fotografies documentals dels Estats Units durant la Gran Depressió aparenten una gran neutralitat, però estan profundament construïdes des d’una sensibilitat visual molt precisa. Evans fotografia façanes, carrers, interiors o retrats amb una composició equilibrada i silenciosa que recorda l’ordre i la síntesi formal de la pintura moderna. Les seves imatges no només documenten una realitat social; també transformen aquesta realitat en una experiència estètica.

Entre Matisse i Evans hi ha, doncs, un desplaçament fonamental: la realitat deixa de ser una veritat absoluta per convertir-se en una interpretació. Tant el pintor com el fotògraf seleccionen, ordenen i donen sentit al món visible. La pintura aprèn de la fotografia la fragmentació i l’instant; la fotografia aprèn de la pintura la composició i la capacitat expressiva.

Aquesta relació revela una idea central de l’art contemporani: veure no és només mirar, sinó construir una manera d’entendre el món. Tant en els colors lliures de Matisse com en els silencis documentals de Walker Evans, la realitat apareix transformada per la sensibilitat de qui observa. La imatge, ja sigui pintada o fotografiada, no és mai una simple reproducció del real, sinó una forma de pensament visual.

El fotògraf: Identitat a xarxes socials

Quan publico a xarxes, ho faig sempre amb la intenció de compartir tan sols la meva afició a la fotografia. Intento deixar a banda altres aspectes més personals de la meva vida, però reconec que l’espectador, inevitablement intentarà fer-se una idea de qui sóc. El que no em coneix de forma propera, en pot obtenir fàcilment una percepció equivocada o, si més no, limitada, irreal i imaginada.

A les xarxes socials ens presentem com un relat. En elles, trobem de nosaltres una versió projectada, en molts casos la que volem que sigui coneguda, acceptada i, fins i tot, admirada. De fet això ja passava, d’alguna manera en els antics àlbums familiars en que sols es mostren festes i moment feliços ... una narració editada. Sovint, la penúries i dificultats del dia a dia queden a banda. Triem i mostrem imatges que presenten alguns del nostres instants viscuts i que donen una idea de nosaltres mateixos però que no mostren realment qui som.

Però...qui som en realitat? Som una suma d’experiències, contradiccions, silencis, idees, intencions, dubtes, incerteses i records. La identitat real és fragmentària i mutable. No cal ser explicada i sols està a l’abast d’un mateix i de les persones més properes. Existeix en allò que fem quan ningú mira i en molts instants que no es mostren.

La nostra presentació i representació en les xarxes socials està condicionada pel llenguatge de la plataforma: la imatge concreta, el missatge breu, l’emoció immediata. Tot allò que és més ambigu, lent, contradictori o incòmode tendeix a desaparèixer. La complexitat es simplifica.

I com ens veuen els altres? No ens veuen, ens interpreten. Cada observador construeix una imatge nostra a partir de fragments: unes quantes fotografies al blog, Instagram o Facebook!. El resultat no és una persona, sinó una projecció. Així, una mateixa identitat digital pot generar múltiples “jo” diferents, segons qui mira. Som miralls trencats que reflecteixen versions parcials. Revisant les imatges que acompanyen aquest escrit, entenc que qui les veu pot interpretar la meva persona de formes molt diverses i que la informació que proporciono no és complerta sinó parcial. Tenim que ser conscients de la distància que hi ha entre el jo viscut i el jo mostrat. El perill no és mostrar una realitat fragmentada, sinó oblidar què queda fora del marc.

Potser la pregunta no és si les xarxes mostren la veritat, sinó què fan amb ella. Les xarxes no són mentida ni realitat: són un espai de ficció social, on assagem identitats, construïm personatges i negociem constantment com volem ser percebuts. El repte és no confondre el personatge amb la persona.

En definitiva, entre el silenci de qui som i el soroll del que compartim, queda un espai essencial: el lloc on encara podem reconèixer-nos sense filtres. És allí, fora de la mirada constant, on la identitat continua sent una experiència viva i no només una imatge pública.

Reflexionar i compartir els nostres pensaments ens ajuda a entendre. Us convido a reflexionar sobre el tema i a fer els comentaris i consideracions que us semblin convenients.

 

Instagram:

@curto.enric

El punt d'interès fotogràfic

 

Durant un cap de setmana a Camprodon, vaig decidir enfilar-me cap el Coll d’Ares. En alguna que altra parada anava fotografiant la vegetació que conforma el paisatge de la ruta. Finalment, en arribar a un del miradors que podem trobar seguint la carretera em va semblar que el més apropiat era fotografiar la pròpia senyalització.   

Quan circulem per la carretera, els senyals de “punt d’interès” no només orienten, sinó que determinen què cal mirar i fotografiar. Seleccionen fragments del paisatge i els converteixen en imatges anticipades, imposant una mirada institucionalitzada sobre el territori.

Aquests punts legitimen una idea concreta de paisatge —allò que és considerat representatiu o digne de ser vist— i condicionen la fotografia que se’n fa. Tanmateix, el fotògraf pot acceptar aquesta proposta o qüestionar-la, fotografiant allò que queda fora del marc establert. Així, els senyals esdevenen no només guies visuals, sinó també eines per reflexionar críticament sobre com construïm i consumim el paisatge.

La imatge rebutjada com a decisió temporal

M’agradaria fer un anàlisi reflexiu aplicat a la pràctica fotogràfica sobre la conveniència de revisar les imatges rebutjades.

Vivim uns temps en que cada cop captem i compartim més imatges. Personalment, aquesta situació provoca en mi un efecte contrari. Davant de tanta saturació, cada cop tinc més tendència a observar més i fotografiar menys. La meva fotografia és més ocasional i procuro ser selectiu i reflexiu. M’ha acostumat a fotografiar coses concretes del meu dia a dia, captar allò que em crida l’atenció, sense fer projectes, ni buscar temes concrets ni situacions excepcionals.  D’aquí van sorgint petites col·leccions que van a parar a arxius provisionals. A posteriori aquest material serà motiu de revisió i selecció. Inicialment, no són moltes les fotos rebutjades, però sempre ni hi ha algunes que van a parar a la paperera de reciclatge.

Rebutjar una fotografia no és un acte absolut, sinó una decisió presa en un context concret. Estem influenciats per el nostre estat d’ànim, els criteris estètics del moment, objectius del projecte, si és que en tenim un, etc.

Amb el temps, aquests criteris evolucionen i sempre és interessant revisar imatges descartades. Podem detectar possibilitats que ens havien passat desapercebudes. Recordo que quan aprenia del fotògraf Humberto Rivas em deia. “Si has fet una foto és perquè hi has vist alguna cosa, no la depreciïs sense buscar els valors que hi ha en ella”

Allò que abans semblava fallit pot adquirir sentit en un altre marc conceptual o narratiu.

La paperera no hauria de ser entesa només com un espai de residu, sinó com un arxiu paral·lel. En la seva revisió podem trobar imatges formalment imperfectes però expressives, fotografies que no encaixen en un projecte concret, però que poden dialogar amb d’altres, o bé, proves i errors que revelen camins creatius no explorats.

Potser, fins i tot, aquests arxius poden esdevenir una font de nous projectes experimentals.

El temps és un aliat fonamental. Tornar a mirar imatges rebutjades al cap de mesos o anys permet veure-les deslliurades de l’expectativa inicial, reinterpretar la nostra mirada i descobrir connexions i enquadraments que abans no vam saber veure.

Aquesta relectura és especialment valuosa en projectes d’autor, on el significat sovint no és immediat, sinó que es construeix amb el temps. La creativitat fotogràfica necessita espais de llibertat. Moltes imatges innovadores ho són precisament perquè desafien els criteris convencionals que sovint porten al rebuig inicial.

Finalment, revisar les imatges descartades és també un exercici d’autoconeixement. Aquesta pràctica pot reforçar una fotografia més conscient, honesta i personal.

En definitiva, revisar la nostra “paperera” no és un acte nostàlgic ni una pèrdua de temps, sinó una pràctica creativa i reflexiva. En aquest espai marginal s’hi amaguen sovint fotografies que, alliberades del judici immediat, poden esdevenir claus per entendre la nostra evolució com a fotògraf i ens obren nous camins creatius.

Fa uns dies vaig trobar una carpeta amb algunes imatges desestimades dintre d’uns altres arxius del meu PC, abans de llençar-les definitivament, tem vaig imposar el repte de treure’n alguna cosa. Aquí teniu el resultat de la prova, són fotos inconnexes, potser no les podem considerar, però no deixen de tenir el seu interés i poden ser útils ens algun futur projecte.

---

Buscant a Irving Penn

 

Hi pot haver un motiu que ens impulsa a arribar a un destí i recórrer un camí.  En aquest post es presenta un vídeo inspirat en la ruta que vaig fer de Barcelona a La Coruña per anar a visitar una exposició d’Irving Penn. Més enllà dels quilòmetres recorreguts, el viatge dona lloc, com passa sovint, a que el trajecte esdevingui tan important com el destí: Buscant a Irving Penn

L'art de navegar - Explorant noves dimensions

 

En els seus inicis la fotografia es concebia com un llenguatge visual descriptiu de la realitat que ens envolta. Amb el temps aquest concepte s’ha anat transformant, en la cultura actual i per mitjà de la tecnologia digital, la nostra concepció de la imatge ha evolucionat. Avui dia tenim la possibilitat d’explorar nous mons i espais que fa uns anys ni haguéssim imaginat.

A molts fotògrafs que hem conegut i viscut en el marc de la fotografia tradicional ens sobten (i habitualment ens superen) aquests canvis. La cultura i la comunicació visual es redefineix constantment i cal fer-ne una profunda reflexió.

L’exposició “L’art de navegar” que podem visitar fins el 21 de desembre a la Fundació Fotocolectania de Barcelona ens convida, a través de diferents instal·lacions realitzades per diversos artistes, a fer un passeig per aquest estrany univers digital. Nous escenaris tecnològics als que cada cop estem més interconnectats amplien aquest entorn físic i immediat en que ens solem moure. Està clar que la humanitat tindrà que aprendre a navegar per aquests espais digitals. Tot un repte per a les noves i futures generacions.

L'any 2022, tot visitant el festival d'Arles, recordo que hi havia una instal·lació que consistia en una projecció contínua de milers d'imatges representatives de l'evolució de la societat americana en els darrers temps. Es projectaven a una velocitat molt ràpida i de forma impactant per l'espectador. La finalitat de l'obra en si era fer-nos reflexionar sobre el bombardeig continu d'informació visual a que estem sotmesos avui dia.  

Se'm va acudir fer un petit experiment i reinterpretar aquesta projecció a través fotografies úniques captades com a exposicions múltiples. Cada cop que veia una imatge que trobava curiosa, deixava obert l'obturador a f22 durant 10 segons. El ISO era variable i funcionava de forma automàtica. D'aquesta manera a la foto inicial es sumaven les següents de la seqüència. Amb això, aconseguia cada cop que premia el disparador una nova imatge, el resultat de la qual ni jo mateix podia controlar.  

En revisar-les a posteriori, vaig trobar que hi havia coses curioses i interessants. Un conjunt d'elles podien constituir també una a,ltre forma de mirar el tema que es volia exposar.

Exposo aquí per primera vegada els resultats de l'experiment. Que cadascú en tregui el que vulgui!