Aquest
cop comentaré les meves impressions com espectador, ja que aquest darrer
dissabte vaig tenir oportunitat d'assistir a la inauguració de l'exposició del
fotògraf Agustí Fernández al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.
És un privilegi poder comptar
amb les explicacions de l'autor. Encara que puguem pensar que les imatges tenen
que parlat per si soles, escoltar els pensament, sensacions i vivències de que
ha captat la imatge ens ajuda a entendre millor el seu treball.
Avui dia abunda la "foto
conceptual" en que el discurs cobra una importància notable per davant unes
imatges que poden arribar a ser anodines. Amb això no vull dir que no hi hagi
fotografia conceptual de qualitat. Evidentment, hi ha discursos coherents que
potencien unes fotografies que, sense ell, ens serien difícils
d'entendre. Però, cada cop més, em trobo amb discursos que pretenen ser
molt intel·lectuals ( i a la vegada són inintel·ligibles) amb la intenció de
explicar , o potser defensar, unes imatges sense contingut.
Cada espectador/a tindrà
diferent formació artística o tècnica i, evidentment, diferents gustos
personals. Tenir un coneixement profund de la matèria ajuda a valorar una obra.
Però, no tenir-lo, no ens invalida per poder formar-nos una opinió del que
estem veient. Si aquest saber és
limitat, acostumen a sorgir amb més intensitat les emocions i els sentiments.
Personalment,
quan observo una imatge busco que aquesta m’emocioni. Si una fotografia està
envoltada d’una tècnica molt sofisticada però amb comunica poc, per a mi, perd interès.
Ja no diem, si la tècnica és absent i la foto té que anar acompanyada per un
discurs que destaca per la seva complexitat i esnobisme.
En definitiva,
crec que el que vol el públic és fotografia amb ànima. L’exposició de l’Agustí
Fernández la té. Hi això ho podem percebre quan ell explica el seu treball o
projectes, però també, quan, simplement, admirem les seves fotografies.
