Enric Curto Fotografia: Una sessió fotogràfica amb els Himbes

Al nord de Namíbia, i en concret a la regió de Kunene, habiten els Himbes. Crec que és una de les ètnies més fotografiades d’Àfrica. Això és degut a que encara conserven, a ulls de l’occidental, un evident exotisme.

La població s’estima en un nombre de 50.000, quasi tots són pastors semi-nòmades, però també hi ha algun grup caçador-recol·lector. Tot i que són un poble pacífic, han patit agressions fruit de la guerra per la independència del país, la consegüent guerra civil amb Angola i, posteriorment, les degudes al colonialisme alemany. També diversos episodis d'intensa sequera que els han perjudicat notablement. Els conflictes polítics i els climatològics van ocasionar que una part important de la població es concentrés com a refugiats a la ciutat d’Opuwo. En perdre el bestiar i generalitzar-se la precarietat, van passar a dependre de l’ajut internacional. Així i tot quan travessem les terres de Kunene encara trobem nombrosos poblets en els que els himbes conserven la seva cultura i forma de viure tradicional.

El cap de la tribu té el rol de líder espiritual, sol tenir més d’una esposa i una prole més o menys nombrosa. Els himbes porten poca roba, però els ornaments i, sobretot, el pentinat tenen, per a ells, gran importància i marquen el seu estatus social. També és un tret cultural el to vermellós de la seva pell. L’aconsegueixen utilitzant una pasta que escampen pel seu cos, aquesta és producte de grassa animal barrejada amb, herbes i pols d’una pedra rica en ferro.

Accepten la visita de forasters, però cal negociar amb el cap de la tribu l’aportació d’aliments (gra, farines, etc) que complementen els seus propis recursos alimentaris provinents del bestiar.

Des del punt de vista occidental podem percebre un modus de viure precari i dificultós, però el cert és que, en tot moment en que interactuava amb ells, rebia a canvi salutacions i somriures.

A l’hora de fer retrats formals cal obtindre permís per part dels retratats, després, fotografiar sempre amb respecte i dignitat. En els primers moments s’acostumen a intercanviar mirades, més o menys confiades, amb la càmera, però després, van venint moments de distensió en que la persona fotografiada s’abstrau de la nostra presència com a fotògraf i ens permet captar la seva ànima.

Una visita a un poblat em va permetre aconseguir un testimoni de la personalitat dels Himbes.