Fotògraf i narrador: l'humanisme

Per les festes nadalenques acostuma a caure algun que altre regal. Aquest any ha tingut forma de llibre, i. gràcies al pare Noel ha arribat a la meves mans un exemplar titulat "Aquel día" de Willy Ronis.

W. Ronis (1910-2009)  va ser un gran fotògraf, representant i referent del moviment humanista, a més a més d'un bon narrador.

Obro aquest post amb una de les fotos del llibre. He escollit aquesta perquè el relat que l’acompanya me’l vaig sentir molt proper, ja que, com molts altres fotògrafs, m’he trobat amb circumstàncies similars a les que descriu W. Ronis.

El text en qüestió explica les sensacions i pensaments que tenia ell a l’hora de voler aconseguir aquesta fotografia, com va ser el procés de descobrir-la, com va intuir els seus valors, l’espera que l’acompanya, com hi juga el factor sort i com arriba l’èxit. W. Ronis ens descriu un lloc i una acció que esdevé summament atractiva sota la seva mirada.

El autor ens diu: “Conservo records de totes les meves fotografies, totes elles conformen la trama de la meva vida. De vegades i amb els anys, per suposat, es piquen l’ullet entre elles”.

Si no recordo malament, ja havia publicat abans les següents fotografies al blog, però en aquesta ocasió i per motius evidents, crec que toca posar-les.

La primera correspon a una estada a Londres. Volia fotografiar Westminster des d’un punt de vista original. Un eixam de persones envoltaven l’abadia i, cosa rara a Londres, havia plogut! El reflex de l’edifici en un bassal em va deixar clar que ara allà on estava “la foto”. Tan sols calia escollir bé els paràmetres d’exposició i esperar a que passés la persona adient.

Em  trobava en una situació similar al New Museum de New York. Volia obtenir una imatge que donés idea de modernitat. Finalment vaig acabar ajupint-me per terra davant la mirada curiosa dels vianants. Sort que a NY la gent no té massa prejudicis i com a molt donava lloc a  algun que altre somriure.  

La tercera ja es a Barcelona, temps d’hivern, una fulla solitària m’atrau, especialment pel contrast de color amb el seu entorn gris i neutre, però també veig que la foto funcionarà bé amb blanc i negre. Toca fer un “clic".

Com que això va de bassals, salts i humanisme, tanco el post amb una cèlebre foto de Henri Cartier-Bresson, un altre fotògraf francès  representant d’aquest moviment que descriu la nostra existència diària de forma senzilla i sincera.

Pot semblar presuntuós barrejar les meves fotos amb les dels grans mestres. No intento emular o comparar-me a fotògrafs que tenen una dilatada i reconeguda trajectòria. Ells sempre seran els mestres i jo l'aprenent. Simplement, és que tothom que sent la fotografia com a mitjà d'expressió propi, té coses a dir.

Per cert, aprofito per fer homenatge a Sabine Weiss, que va morir aquest 28 de desembre. Ella és una altra fotògrafa humanista que ens va deixar testimoni de la societat del segle XX.