El fotògraf: Identitat a xarxes socials

Quan publico a xarxes, ho faig sempre amb la intenció de compartir tan sols la meva afició a la fotografia. Intento deixar a banda altres aspectes més personals de la meva vida, però reconec que l’espectador, inevitablement intentarà fer-se una idea de qui sóc. El que no em coneix de forma propera, en pot obtenir fàcilment una percepció equivocada o, si més no, limitada, irreal i imaginada.

A les xarxes socials ens presentem com un relat. En elles, trobem de nosaltres una versió projectada, en molts casos la que volem que sigui coneguda, acceptada i, fins i tot, admirada. De fet això ja passava, d’alguna manera en els antics àlbums familiars en que sols es mostren festes i moment feliços ... una narració editada. Sovint, la penúries i dificultats del dia a dia queden a banda. Triem i mostrem imatges que presenten alguns del nostres instants viscuts i que donen una idea de nosaltres mateixos però que no mostren realment qui som.

Però...qui som en realitat? Som una suma d’experiències, contradiccions, silencis, idees, intencions, dubtes, incerteses i records. La identitat real és fragmentària i mutable. No cal ser explicada i sols està a l’abast d’un mateix i de les persones més properes. Existeix en allò que fem quan ningú mira i en molts instants que no es mostren.

La nostra presentació i representació en les xarxes socials està condicionada pel llenguatge de la plataforma: la imatge concreta, el missatge breu, l’emoció immediata. Tot allò que és més ambigu, lent, contradictori o incòmode tendeix a desaparèixer. La complexitat es simplifica.

I com ens veuen els altres? No ens veuen, ens interpreten. Cada observador construeix una imatge nostra a partir de fragments: unes quantes fotografies al blog, Instagram o Facebook!. El resultat no és una persona, sinó una projecció. Així, una mateixa identitat digital pot generar múltiples “jo” diferents, segons qui mira. Som miralls trencats que reflecteixen versions parcials. Revisant les imatges que acompanyen aquest escrit, entenc que qui les veu pot interpretar la meva persona de formes molt diverses i que la informació que proporciono no és complerta sinó parcial. Tenim que ser conscients de la distància que hi ha entre el jo viscut i el jo mostrat. El perill no és mostrar una realitat fragmentada, sinó oblidar què queda fora del marc.

Potser la pregunta no és si les xarxes mostren la veritat, sinó què fan amb ella. Les xarxes no són mentida ni realitat: són un espai de ficció social, on assagem identitats, construïm personatges i negociem constantment com volem ser percebuts. El repte és no confondre el personatge amb la persona.

En definitiva, entre el silenci de qui som i el soroll del que compartim, queda un espai essencial: el lloc on encara podem reconèixer-nos sense filtres. És allí, fora de la mirada constant, on la identitat continua sent una experiència viva i no només una imatge pública.

Reflexionar i compartir els nostres pensaments ens ajuda a entendre. Us convido a reflexionar sobre el tema i a fer els comentaris i consideracions que us semblin convenients.

 

Instagram:

@curto.enric