De Matisse a Walker Evans

 

Encara podeu visitar a Barcelona dues exposicions que no us teniu que perdre.

A CaixaFòrum i al KBR podreu gaudir del món de Henry Matisse, i al KBR-Fundació MAPFRE, del de Walker Evans i el de Pérez-Siquier.

Des de finals del segle XIX i durant tot el segle XX, la relació entre pintura i fotografia es transforma profundament. Allò que inicialment semblava una competència —la fotografia com a substitut mecànic de la representació pictòrica— acaba convertint-se en un diàleg constant entre dues formes de mirar el món.

En l’obra de Matisse, la pintura abandona la voluntat de reproduir fidelment el món visible. El color, la simplificació de les formes i la composició passen a ser eines d’expressió emocional. La realitat no és una còpia del que l’ull veu, sinó una interpretació interior. Aquesta actitud coincideix amb el moment en què la fotografia ja havia assumit la funció documental que abans tenia la pintura. Alliberada de l’obligació de representar exactament el món, la pintura pot explorar noves dimensions més subjectives, simbòliques i sensorials.

Al mateix temps, la fotografia també evoluciona. Durant les primeres dècades del segle XX, molts fotògrafs comencen a entendre que la càmera no és només un instrument de registre objectiu, sinó també una eina artística. La influència de les avantguardes pictòriques es fa evident en l’ús de l’enquadrament, les ombres, les geometries i les composicions. La mirada fotogràfica aprèn de la pintura moderna a seleccionar, sintetitzar i construir significat.

És en aquest context que l’obra de Walker Evans pren una especial importància. Les seves fotografies documentals dels Estats Units durant la Gran Depressió aparenten una gran neutralitat, però estan profundament construïdes des d’una sensibilitat visual molt precisa. Evans fotografia façanes, carrers, interiors o retrats amb una composició equilibrada i silenciosa que recorda l’ordre i la síntesi formal de la pintura moderna. Les seves imatges no només documenten una realitat social; també transformen aquesta realitat en una experiència estètica.

Entre Matisse i Evans hi ha, doncs, un desplaçament fonamental: la realitat deixa de ser una veritat absoluta per convertir-se en una interpretació. Tant el pintor com el fotògraf seleccionen, ordenen i donen sentit al món visible. La pintura aprèn de la fotografia la fragmentació i l’instant; la fotografia aprèn de la pintura la composició i la capacitat expressiva.

Aquesta relació revela una idea central de l’art contemporani: veure no és només mirar, sinó construir una manera d’entendre el món. Tant en els colors lliures de Matisse com en els silencis documentals de Walker Evans, la realitat apareix transformada per la sensibilitat de qui observa. La imatge, ja sigui pintada o fotografiada, no és mai una simple reproducció del real, sinó una forma de pensament visual.

Anar o no anar? - Exposicions fotogràfiques

 

Avui dia estem gairebé de forma inevitable enganxats a diari un munt d'hores a les pantalles. Uns més, altres menys, però per obligació o per comoditat molts tràmits i gestions, moments d'oci i aprenentatge es realitzen de forma telemàtica i no presencial.

Pel que fa a visualitzar fotografia passa el mateix. Què fàcil és anar als accessibles  Instagram, Facebook o altres xarxes socials i fer lliscar el dit per anar mirant i valorant en un breu instant allò que veiem. En certs moments aquesta opció pot ser molt pràctica i convenient, però no hem d’oblidar mai els beneficis de fer una visita presencial a una exposició.

Crec que, el fet d’estar en una sala d’exposicions representa una experiència sensorial més completa, l’espai, la llum, la disposició de les peces, la mida de cadascuna d’elles, contribueix  a experimentar un efecte immersiu que és difícil replicar en digital. Però el més important és el fet de poder apreciar obres originals tal com las va concebre l’autor. Pel que fa a la fotografia parlaríem, entre altres característiques, del suport, la textura, els tons i la mida.

També és important no oblidar la informació addicional que rebem en forma de panells explicatius, catàlegs i guies que enriqueixen el nostre aprenentatge. Si, a més, tenim ocasió de poder sentir presencialment al propi autor donant explicacions sobre l’obra, l’experiència esdevé única.

El fet que una visita presencial a una exposició  ens aporta beneficis està avalat per nombrosos estudis científics que no enumeraré ja que allargaria massa el post. Amb això no vull desprestigiar les visites virtuals, ja que consisteixen una forma molt accessible d’arribar a la informació. En podem trobar de ben dissenyades, de forma que aconsegueixen una bona immersió, interactivitat i sensació de presència.

De fet, les dues maneres de difondre cultura es complementen.

Fa poc he visitat l’exposició d’Helen Levitt al KBR Barcelona, aquesta exhibició és un exemple del que comento en aquest post.  No faré aquí una extensa explicació de l'autora o l'exposició, això ho podeu trobar fàcilment per internet. Al meu parer, l’experiència de visitar l’exposició o bé gaudir d’obra impresa en un bon llibre és, sens dubte, una experiència sensorial i emocional més completa.

No us la perdeu!

El salt d'Eggleston - Del blanc i negre al color.

 

Segueixo amb el meu diari de tinta invisible i d'imatges oblidades. Dic això, perquè els meus posts, igual que tants altres, queden immersos en aquest univers de dades digitals que ens està canviant la vida. És curiós que més que escriure per ser llegit es tracta d’escriure per no oblidar. Vivim uns temps en que cada cop tot és més immediat i se'ns fa difícil entretenir-nos llegint quatre línies, quatre ja és molt! Els missatges han de ser curts i contundents. Imatges en seqüència ràpida i frases curtes ... la fotografia és un llenguatge universal que triomfa. Però, davant d'aquest bombardeig constant d’informació, el que un fa queda minimitzat. Així i tot. cal continuar fent el que ens ve de gust, si això consisteix en apuntar les nostres vivències, doncs ja està bé.

Una mena de diari amb imatges és el que va anar fent William Eggleston. Fent un salt del blanc i negre al color, va retratar la vida quotidiana, va democratitzar la imatge i va aconseguir que escenes que poden semblar a primera vista intranscendents i anodines cobressin una altra dimensió.

Com diu el mestre: "Les meves fotos són la vida avui". Eggleston es va avançar als temps i ens sorprèn amb missatges visuals explícits que ens expliquen com era la societat i el seu entorn.

Fins a finals de gener podem veure al KBr Barcelona una exposició d'aquest gran autor que va trencar esquemes i va marcar noves tendències. 

Aquestes són algunes fotos de la visita ... i per cert, quan surts de l'exposició, no pots evitar durant una estona veure el món amb colors saturats!

El visitant endarrerit (The late visitor)

Conec persones que acostumen a deixar les coses per darrera hora. Generalment, no és el meu cas, ja que m'agrada ser previsor i fer meva la dita: "No deixis per a demà el que puguis fer avui". 

És important saber-nos organitzar la vida de forma efectiva i sense estrès. De vegades aquestes "coses a fer" són quasi bé indispensables a nivell pràctic i vital. Les nostres necessitats bàsiques, cuidar la salut, la feina i la família en poden ser exemples. Indubtablement són rellevants, però també ni hi ha d'altres que encara que ens puguin semblar secundàries, no hem de deixar de fer.  En refereixo a les de caràcter lúdic o a les que ens produeixen un plaer a nivell mental o intel·lectual. Llegir una novel·la, mirar una pel·lícula, fer un viatge o visitar una exposició, són activitats que no hem de considerar de segon ordre. 

El 14 de maig acaben les actuals exposicions al Kbr Barcelona. Ambdues es complementen, la de Ilse Bing ens permet fer un recorregut per les modes i tendències fotogràfiques de la primera meitat del segle XX.  Després, la d'Anastasia Samoylova ens transporta al segle XXI i ens mostra de forma magistral com es pot desenvolupar un projecte de forma innovadora. Aporta noves idees i manté un punt de vista personal. Avui dia en que sovint sento el tòpic que diu: "En fotografia està tot fet", encara hi ha qui és capaç de presentar un treball original dintre una modalitat fotogràfica tan explotada com és la fotografia de carrer a les grans ciutats. Se’ns dubta es mereixedora del premi Kbr Photo Award.

Així que, no deixeu per a darrera hora la visita a Kbr Barcelona i gaudiu ja d'aquestes dues exposicions.

Del segle XX...

...al segle XXI

.

No us perdeu Carrie Mae Weems

 

Quan vaig a visitar exposicions, acostumo a fer alguna foto de record. També, de vegades, les utilitzo per il·lustrar els posts que, a mode de diari personal, vaig fent al meu blog. Quasi sempre miro de no captar imatges directes de l’obra que s’exposa, per tal d'evitar qüestions de drets d’autor. 

Encara que les nostres fotos estiguin fetes sense ànim de lucre, convé tenir cura. Per exemple, fa un parell de dies vaig anar la galeria Fotonostrum (Barcelona) on hi ha indicacions explícites per a no captar imatges i, pertant, tot i que aconsello fer-hi una visita, no en tinc registre gràfic. Si tenim especial interès en tenir-lo, no ens queda més remei que demanar els permisos pertinents.

Més aviat, i citant sempre l’autoria de l’obra presentada, m’inclino per fer-ne reinterpretacions segons el que aquesta em comunica. En aquest cas he aprofitat els reflexos de la pròpia sala d'exposicions en una de les fotografies de Carrie Mae Weems, per colar-me discretament com una ombra dintre de l’univers personal de l’autora. En aquest espai íntim em coloco com un observador fantasmagòric.

Carrie Mae Weems és una artista que, entre altres mitjans, utilitza la fotografia per mostrar-nos la seva visió sobre temes tan actuals com són el racisme, les relacions de gènere, la política i la identitat personal. Tot i que la seva obra  es centra en qüestions socials de la població afroamericana als Estats Units, la seva mirada intel·ligent i crítica es pot considerar universal.

Anteriorment ja havia fet un post comentant el que l’autora presenta al KBr, però m’ha semblat oportú tornar a fer un recordatori posant en relleu el que es mostra a Foto Colectania i considerant que ja queden pocs dies per admirar aquestes exposicions.

El saber no ocupa lloc

 

Al CCCB finalitzen ja dues exposicions: Cervell(S) i el World Press Photo 

Heu de saber que aquest aforisme que tots hem sentit alguna vegada: "El saber no ocupa lloc", no és cert, ja que sí que ocupa un espai i genera una activitat constant en el nostre cervell. En concret, és a l’àrea de l’hipocamp on es produeixen els processos d’aprenentatge i memòria. Les neurones d’aquesta zona cerebral estan destinades a guardar la informació que anem rebent a partir de les nostres experiències. Però, contínuament hi ha un procés de recanvi neuronal i d’eliminació de records. Gràcies a ell podem emmagatzemar nous records i accedir fàcilment a una memòria més immediata. Els vells records queden substituïts pels nous. Sembla ser que el cervell desplaça aquesta informació ja caduca a un altre departament superior com és el neocòrtex.

Sigui com sigui i encara que molts records estan destinats a l’oblit, procuro no perdre esdeveniments que em comporten experiència i coneixement. De moment els gaudeixo i si, a més, em quedo amb algun testimoni gràfic d'aquests instants viscuts, millor que millor...Em permeten, d’alguna manera, reforçar aquesta memòria.

Les següents fotografies són producte d'algunes vivències recents.

Visitant el MEAM, un diàleg entre escultura, pintura i fotografia.

Inaiguració de l'exposició "New York, la ciutat de la mirada infinita" d'Agustí Fernández.

Carrie Mae Weems al KBR (Fundació Mapfre)

Un altre imatge d'aquesta exposició que té continuitat a Fotocolectánia.

Autoretrat amb unes fotos de Vanessa Miralles exposades a les naus d'Art la Floresta.

Una foto de record de la darrera exposició del fotògraf i amic Manel Serra

.

Viatge de Catalunya a EEUU en poca estona

Seguint amb el post anterior en que animava a visitar el Museu d’Història de Catalunya i en concret l’exposició que fa referència a la família Català, aconsellaré una altra visita per continuar aquesta immersió en el passat. En aquesta ocasió serà al centre KBr Fundació Mapfre de Barcelona.  Compartint espai amb una imperdible retrospectiva de Lee Friedlander, tenim una representació del llegat d’Adolf Mas, fotògraf Solsonès que es va establir a Barcelona i va documentar-la a primers del segle XX. Les seves imatges estan marcades per l’estil de l’època. És a dir, paisatges amb una estètica pictorialista i retrats amb il·luminacions molt teatrals. La majoria d’elles són un retrat de l’alta societat i de l’entorn en que es movia.

La càmera del telèfon mòbil, encara que sigui senzilla com la meva, també pot servir per donar fe de l'experiència quan no disposem de millors recursos...

Colorejat a mà d'una foto d¡estudi d'Adolf Mas

Tornant a Friedlander comentaré que és un fotògraf que difícilment ens deixa indiferents. Aquest autor segueix les corrents documentalistes que imperaven a EEUU en el seu temps, però, a la vegada, trenca amb els cànons del fotoreportatge de l’època. Amb un estil peculiar que consisteix en posar en la imatge una munió d’objectes, com poden ser, ombres reflexes, senyals, vehicles i rètols. Aquests elements i referències sovint es recullen en una mirada irònica.   

Una altra exposició al KBr que cal no perdre's, Lee Friedlander

Paolo Gasparini al Kbr

Una nova exposició al KBr! La fundació ens mostra la mirada crítica i irònica de Paolo Gasparini. Aquest fotògraf, nascut a Itàlia, va desenvolupar però el seu treball a Amèrica del Sud.  

Amb un estil propi captura l’essència humana a peu de carrer. Hi ha imatges que ens poden semblar anodines i d'altres d'una qualitat notable, però en conjunt ens ofereixen un retrat fefaent de com ha estat la vida de la gent en els països que va visitar.

Crec que és important no perdre'ns el vídeo final de l'exposició per entendre la forma de pensar del fotògraf!   

Com passa el temps! - Documentar amb el mòbil

  

L’any 2011 la Fundació Foto Colectania mostrava “Women are Beautiful”, una coneguda sèrie de fotografies de Garry Winogrand. Fa pocs dies el Centre de Fotografia Kbr tancava una esplèndida retrospectiva de l’autor, així com la col·lecció d’imatges que Nicholas Nixon va fer a les germanes Brown.

Em sembla ahir que anava a la presentació de l’exposició de Colectania. Tinc la sensació que el temps passa molt ràpidament, i així deu ser, ja que esmento aquestes exposicions al Kbr un  cop acabades. Bé, serà qüestió d’anar escalfant motors per les properes!.

Sempre procuro no deixar les visites pel darrer moment. Es tracta d'evitar que inconvenients d'última hora facin que ens ho perdem. A més, si hi anem aviat, sempre tenim ocasió de repetir, cosa que recomano en moltes exposicions. La segona vegada és com rellegir un llibre, podem captar coses que se'ns has escapat a la primera. 

En la meva visita no disposava de càmera tradicional per documentar el post al blog però, tot i que l’utilitzo poc per captar imatges, el mòbil és un gran recurs en determinades ocasions. Quasi sempre el portem a mà i això és essencial per documentar el nostre dia a dia amb imatges.

Projecció a Kbr de fotografies del gran llegat de Winogrand.

La col·lecció dels retrats de les germanes Brown també ens fan pensar en el pas del temps.

Cultura fotogràfica i el retorn a la normalitat

La lluita contra la pandèmia continua, però, en aquests moments, sembla  que comencem a veure la llum a la fi del túnel. Una fita important per a la societat és la de tornar a normalitzar la nostra vida i una part d’ella és la cultura. A través de les xarxes socials i els dispositius electrònics  tenim fàcil accés a un gran volum d’informació i formació cultural, però, el cert, és que la majoria de nosaltres desitgem retrobar-nos amb el dia a dia que portàvem abans de l'inici de la pandèmia. Sense deixar de prendre les mesures adequades, podem retornar a incorporar activitats precencials de tota mena. Recentment, he visitat diverses exposicions de fotografia a Barcelona, i les que m'han semblat més interessants les resumeixo amb imatges i un petit comentari:

• A FotoColectania  tenim una exposició monogràfica d'aquelles que no ens podem perdre: “Vidas de mujeres”.

  Marie Ellen Mark és una genial fotògrafa que a través d'intensos assajos fotogràfics ens fa un esplèndid recorregut per complexes situacions que viu l'esser humà, especialment, les dones.

• Hi ha una dita que li va molt bé a aquesta exposició: “Al pot petit hi ha bona confitura".  I és que Xavi Millán a "El Bosque Oxidado" ens mostra tot un univers oníric que brilla amb llum pròpia. Un autor amb caràcter molt particular i original. La podeu veure actualment a VisualKorner.

• Al centre de fotografia KBr tenim l’oportunitat de fer un passeig per la història de la fotografia admirant “La mirada captiva”. L’exposició ens dona a conèixer especialment el daguerreotip, però també descriu altres processos que van donar lloc al descobriment de la fotografia. Presenta 104 daguerrotips de la col·lecció  del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CDRI) de Girona. Un recull de peces amb destacada rellevància i varietat.

• A KBr es comença la programació expositiva del 2021 amb Claudia Andújar, una fotògrafa brasilera, compromesa amb la defensa dels indis ianomami, un del grups indígenes amenaçats per les activitats econòmiques que malmeten la selva amazònica. La mostra ens deixa molt clar el que es pot fer utilitzant la fotografia cam a mitja de denúncia.   

Aquestes i moltes altres galeries i museus ens ofereixen la possibilitat de presenciar fotografia en uns formats diferents als medis electrònics. Fem-hi una visita!

                                                                   

No oblidem els clàssics!

 

Vivim un temps en que el bombardeig d'imatges és constant. Els dispositius electrònics que ens acompanyen en el nostre dia a dia han aconseguit que la fotografia arribi a tothom i a tot arreu. Les xarxes socials difonen milions de fotografies a cada instant. Així i tot, cal no oblidar mai els "clàssics" en els que es fonamenta la foto actual. 

Dues exposicions imprescindibles de visitar tancaran portes aviat (29-01-21). En el Centre de Fotografia KBr de Barcelona tenim encara, si el confinament ens ho permet, ocasió de veure una representació notable de dos d'aquests grans fotògrafs: Bill Brandt i Paul Strand . 

Com que utilitzo aquest blog, principalment, com a diari personal i per anar fent un recull de la meva activitat fotogràfica, he cregut oportú encapçalar el recordatori amb una foto que vaig fer en visitar aquestes exposicions. Sempre intento en cada situació captar l'ànima del lloc i el moment. Em va semblar que integrar una part de la sala dintre d'una de les fotografies de Brandt seria una bona forma de explicar les meves sensacions i percepcions.