Aquí hi han bones fotos?

Fa uns dies, fugint de la calor vaig fer una breu escapada al Pirineu. Una visita, que per cert recomano, és el poble de Baguergue, el més alt de la Vall d'Aran i considerat en determinats rànquings "uno de los pueblos más bonitos de España". Mentre passejava pel seu nucli urbà vaig sentir que algú feia el següent comentari: "Venid, venid, que aquí hay fotos buenas!". Això em va fer reflexionar i fer-me preguntes. ¿Les fotos ja existeixen prèviament i el que cal és tan sols trobar-les? o bé, ¿La foto és una nova realitat que parteix de la mirada i de la ment del fotògraf?
Amb el comentari d'aquesta persona podríem entendre que allà teníem vàries "postals" ja preparades i que tan sols cal fer el "clic". Sembla que l'ajuntament del poble, que regula amb normatives i permisos la seva organització urbanística, hi té molt a veure amb el nostre èxit fotogràfic. També els veïns que posen flors i altres ornaments, amb més o menys encert, ens preparen "la foto". Fins i tot els pardals que voletegen per la plaça, o aquell gat mandrós que s'estira a l'empit d'una finestra, o la senyora del barret original que camina en contrallum, estan fent la fotografia.
¿Podem arribar a creure que és l'atzar qui col·loca la foto davant nostre? En aquell moment vaig arribar a considerar que potser sí que hi ha instants en que els elements es conjuguen esperant que el fotògraf les vegi. De fet, moltes vegades que he estat en algun indret, he tingut la sensació  que quelcom  podia ser d'interès i s'escapava de la meva percepció. Tots els objectes, la gent i el paisatge que estan al voltant nostre, queden definits per la llum que els dona caràcter. El bon fotògraf serà aquell que en sap aïllar la seva essència i captar-ne l'ànima. 

Podem crear una fotografia aportant nosaltres llum i objectes, o bé interpretar escenes ja compostes en el nostre entorn. Potser les fotos estan però, sigui com sigui, la nostra creativitat és indispensable.

I és que no cal visitar determinat poble bonic o una vila florida per fer "bones fotos que estan allà". Podem trobar imatges que emocionen en llocs que poden semblar anodins, però els hem de saber mirar, con deia Cartier Bresson, amb l'ull, la ment i el cor. És a dir, "la foto" no està ja feta i a punt perquè aquell que passa la capti amb la seva càmera, sinó que,  té part o molt de nosaltres mateixos.  ¿No us ha passat que al observar una imatge i valorar-la heu pensat que tècnicament està bé però no us emociona? Doncs bé, és degut a que falta aquesta comunicació essencial entre fotògraf i observador. 

Sovint, lluny de llocs on "m'han preparat la foto", he aconseguit trobar el que, al menys per a mi (potser no per altres), eren "emocions visuals", i és que les bones fotos no estan aquí o allà, sinó que estan a tot arreu, especialment a la nostra imaginació.

Pluja fina - A mal temps bona cara.

A l'agost queda la ciutat tranquil·la, la majoria de veïns han marxat de vacances, hi ha poc trànsit al carrer, un silenci inusual es respira a l'ambient. Procuro gaudir d'aquestes circumstàncies, esperant que més endavant pugui tenir l'oportunitat de realitzar algun viatge que em permeti conèixer altres cultures, nova gent i nous indrets. Aquestes noves experiències sempre són interessants a nivell fotogràfic, però sense bellugar-nos molt lluny de casa nostra també podem trobar petites coses que ens provoquin el que jo en dic "emocions visuals". Després d'una nit de pluja fina, el matí es desperta més fresc que els dies anteriors d'estiu, les plantes del jardí estan cobertes de petites gotes, aprofito l'ocasió per buscar motius suggerents a fotografiar. El "macro" sempre són un recurs per gaudir quan no tenim més opció que escollir subjectes i objectes del nostre entorn proper.

Les imatges estan realitzades amb una Olympus OMD M1 MarkII i el zuiko macro 60mm f2,8. Aquest cop no he utilitzat flash, em va semblar que la llum natural difusa del matí ennuvolat era prou per captar el que volia. En poca estona i explorant una mateixa planta hi podem trobar diversitat de punts de vista. Us convido a fer aquest tipus d'exercici, segur que ho passareu bé!.

El metro de Moscou i Sant Petersburg

Oli titulat "Metro" (1980). Pintat per Natalia Nesterova.

El metro de Moscou i Sant Petersburg té sens dubte un especial interès pel visitant. Ja no tan sols com a mitjà de transport; és ràpid, econòmic i manté una freqüència de trens elevada, sinó també com a lloc a visitar. Moltes estacions tenen atractius arquitectònics, escultòrics i pictòrics. Però l'ambient i la gent també en són un atractiu.

El quadre pintat per Natalia Nesterova titulat "Metro" (1980) que he posat com a capçalera i que podem veure al Museu Estatal Rus de Sant Petersburg, podria ser un bon punt de partida per inspirar-ne un reportatge fotogràfic.

Vaig utilitzar una Olympus OMD-M1 Mark II, principalment amb el Zuiko 12-40 f2,8 PRO, encara que en alguna ocasió també muntava els Zuiko 7-14 f2,8 PRO. Un punt fort d'aquest equipament és l'estabilització que ens permet disparar a uns 5 punts de diafragma per sota del que seria habitual. Anava tan sols amb un petit trípode de sobretaula, si m'era possible trobar algun punt per recolzar la càmera arribava a poder disparar a velocitats de varis segons.

Si no parles ni entens rus, quan arribes per primer cop al metro, tens la sensació que serà complicat orientar-se, però amb el temps, te n'adones que és prou senzill.

El metro de Moscou va ser inaugurat l'any 1935 en l'època estalinista. És un dels més grans i densos del món. Són 12 línies amb més de 300 km de longitud. Els avisos sonors són amb rus, una cosa curiosa és que, en les línies que van cap al centre o en la circular en sentit horari, les dona una veu masculina i en les que s'allunyen del centre o la circular en sentit anti-horari, una de femenina.  Llarguíssimes escales mecàniques formen part de la xarxa i ens porten sovint a molts metres de fondària. Algunes de les estacions les trobem a profunditats que ronden els 100 metres. En aquest trànsit podem aprofitar per captar, amb la nostra càmera, aquests instants en que els vianants estan immersos en els seus pensaments i rutines.

Encara que diuen que el metro de Sant Petersburg no és tan espectacular com el de Moscou, la xarxa té més de 100 km i hi ha moltes estacions que són verdaderes obres d'art  i d'enginyeria.

Us deixo amb un ampli documental perquè pugueu fer-hi un recorregut. No estan totes les estacions i en falta alguna d'important, però, ni que sigui a través de la meva mirada, us podreu fer idea del que és aquest sistema de transport subterrani tan peculiar a Russia.