dimecres, 29 de gener de 2020

Visitant museus (tercera part): El conscient, l'inconscient i la forma de mirar

Com a tercera part de "Visitant museus", us explicaré una peculiar experiència. A la sala de l'escola de pintura espanyola de l'Hermitage s'hi mostra un quadre d'Edward Hau on es representa aquesta mateixa habitació pintada l'any 1856. Un cop allà, no em vaig poder estar de retratar l'obra, i a la vegada, de forma conscient, fer una fotografia de la sala aplicant els meus criteris però buscant un punt de vista similar.
Va ser un exercici divertit que amb va fer pensar amb com eduquem la nostra mirada i què ens queda gravat al subconscient que després ens influeix a l'hora de captar imatges.
Quan visito un museu o sala d'art, i si ens és permès, m'agrada, després d'admirar les obres exposades, quedar-me amb un testimoni fotogràfic del que més m'atrau, és a dir, miro de fotografiar algunes de les obres per tenir-ne un apunt o referència.
Però, en revisar els arxius fotogràfics de la meva estada a Russia, he experimentat  un fenomen extraordinari.
He trobat una sèrie de coincidències que em fan pensar  que l'inconscient (...i qui sap si una mica de màgia!)  té una notable importància en els nostres actes.
Seguidament mostro algunes fotografies realitzades durant el viatge de llocs i persones que em van interessar, confrontades amb d'altres que, tal com he explicat, vaig fer en els museus.
Inicialment, podríem pensar que les coincidències entre imatges són fruit de  la influència que em van causar aquests quadres. Però el més al·lucinant ha estat comprovar, en les metadades dels arxius digitals, que no es tracta de veure un quadre i després conscient o inconscientment fer-ne una re-interpretació com a fotògraf sinò que el procés ha estat a l'inrevés. Em va sobtar descobrir que la majoria de fotografies van ser preses abans de veure les obres exposades!

Oli titulat "Sant Petersburg, L'Hermitage" (1992). Pintat per Bernard Buffet.
Fotografiat el 22-06-19 a les 13,21h
Foto del 17-06-19 a les 18,28h.

"Metro" (1980), oli pintat per Natalia Nesterova.
Fotografiat el 19-06-19 a les 15,52h
Foto del 10-06-19 a les 17,29h
Oli d'Alexander Novoskoltsev, "The Last Minutes of Metropolitan Phillip", pintat a finals de la dècada del 1880.
Fotografiat el 19-06-19 a les 16,14h.

Foto del 13-06-19 a les 13,16h

"Retrat de Marie Djaskowsky-von Hieroth" (1896) pintat per Albert Edelfelt.
Fotografiat el 22-06-19 a les 12,54h

Noia retratada pont flotant del parc de Zaryadye (Moscow).
Foto del 14-06-19 a les 19,13h.
"La Camargo (retrat de la dansaire Camargo)" pintat per Nicolas Lancret (París, 1690-1743).
Fotografiat el 21-06-19 a les 16,11h.

Foto feta a una turista als jardins del palau de Catalina el 20-06-19 a les 16,55h.

"Petita escolar" (1907), oli de Henry Le Fauconnier.
Fotografiat el 22-06-19 a les 12,59h.
Nena dibuixant al museu. Foto del 22-06-19 a les 11,28h



Com a punt final la foto d'un gravat amb un paisatge de Sant Petersburg, feta el 23-06-19 a les 17,05h. i la fotografia que vaig fer des de la mateixa sala un minut abans de veure el gravat.


Ho veig com un fet curiós que pot fer pensar en que existeix un imaginari universal que portem al nostre interior.
Em considero una persona pràctica i em poca tendència a creure explicacions fora del raonable, però en aquest cas considero que es tracta d'una qüestió excepcional que m'agradaria que algú entès amb psicologia em pogués explicar.




dimarts, 28 de gener de 2020

Digitalitzar els nostres arxius de pel·lícula.

Des del meu punt de vista, la fotografia basada en halurs de plata o tècniques afins, es sustenta en una particular filosofia i forma de treballar. Aquesta t'agrada o no t'agrada, et compensa o no et compensa, però crec que la verdadera foto "analògica" és aquella que manté els processos clàssics del principi al final. No la podem catalogar com a millor o pitjor que la foto digital, simplement és diferent.
Amb això, tampoc vull dir que no valgui la pena utilitzar els mitjans digitals per recuperar d'alguna manera alguns dels nostres arxius en pel·lícula. És possible, que en certes circumstàncies, sigui interessant o convenient aprofitar els avantatges que ens proporciona la tecnologia.
Recentment he revisat alguns contactes de mig i gran format i els he escanejat i imprès. És una tasca que sempre resulta aconsellable de fer, i ens pot aportar agradables sorpreses. Però, en aquesta situació no podem confondre termes i afirmar que treballem amb "foto analògica".
Aquestes són algunes imatges captades entre l'any 1998 i 2000 (del segle passat!), amb càmeres clàssiques de mig i gran format. No les havia positivat i ara m'ha semblat adequat fer-ne petites impressions per deixar constància del registre. 

Macaret (Menorca), 1998

Delta de l'Ebre, 2000

Pedrera a Menorca, 1998

Reus, 1998.

Port de Barcelona, 1999.

Bardenas Reales de Navarra, 2000.


dimarts, 21 de gener de 2020

Prova FUJI GFX 50R


Sento dir-vos que aquesta entrada al blog no tracta d'un anàlisi exhaustiu d'aquesta càmera, per això ja hi ha altres llocs especialitzats a les xarxes. El que explicaré serà la meva experiència personal com a fotògraf.
Ja al maig del 2019 durant la celebració d'Utopia Photo Market vaig tenir ocasió de conèixer a l'estand de FUJI la línia de càmeres de  mig format digital o "super full frame" que té aquesta marca. En concret la GFX 50R i la 50S. Tot i que em van oferir fer-ne una prova, en aquells moments no em va ser possible, ja que tenia uns dies molt ocupats per atendre la meva "paradeta" al mateix Market. El cert és que uns pocs minuts, amb aquestes càmeres entre mans, van ser suficients per emportar-me una grata impressió. 
Per sort, i gràcies a un oferiment de Casanova Foto, he tingut la possibilitat de provar, ara de nou, i aquest cop sí amb  més tranquil·litat, la GFX 50R equipada amb un Fujinon G f32-64mmf4 R-LM-WR. 
La primera sensació agafant aquesta càmera, va ser similar a la que ja havia tingut el primer cop que vaig poder mirar l'any 90 pel visor d'una càmera de 6x7. En aquells temps, jo era un fotògraf autodidacta que venia del 35mm, i tot just començava a cursar els meus estudis de fotografia, em vaig adonar de seguida que allò podia suposar una altra manera de viure i veure la fotografia. S'adaptava millor a la meva visió del món que m'envolta. A més, em proporcionava un important salt qualitatiu en els meus tiratges fotogràfics.
Així que, en fotografia clàssica, he utilitzat durant molts anys diversos tipus de càmera i he experimentat en diferents formats (des de  35mm  fins a 4x5 polzades), però en foto digital sempre m'havia mirat de lluny el formats més grans, sobretot per les limitacions que imposava el seu preu.
Crec que, tot i que representa una inversió important, avui dia, ja tenim a l'abast dels "mortals" equipaments de format mig digital més assequibles. 
Per provar la GFX 50R vaig escollir llocs que anteriorment ha havia fotografiat. Curiosament la foto del graffiti que encapçala aquest escrit  es correspon amb el primer que vaig pensar en veure aquestes càmeres...GEGANTS!  Però el cert és que, un cop la comences a utilitzar, te n'adones que no és un equip destinat sols a fotografia d'estudi. Amb un pes contingut, se'ns fa molt agradable de manegar i, encara que a mi m'agrada utilitzar trípode, la podem utilitzar també perfectament a pols.
Fuji ha fet un disseny que ens permet trobar-nos còmodes ràpidament amb els seus comandaments. És molt pràctica pels que venim de la foto clàssica. Es pot utilitzar la càmera de forma senzilla i, a la vegada, configurar-la per a funcions més complexes. Quant als arxius fotogràfics que ens proporciona, no hi ha dubte que suposen un salt qualitatiu respecte a altres formats i supera visiblement al seu germà petit "full frame". En revelar els RAWs es denota immediatament els beneficis que ens proporciona el seu gran sensor i el seu processador. Gràcies també a l'elevat rendiment de les seves lents, tenim un amplíssim rang dinàmic i una profunditat de color espectacular. Per aquestes, i moltes altres característiques, estic segur que el sistema FUJI "super full frame" serà objecte de desig de molts usuaris.

Acompanyo el comentari amb algunes fotos fetes durant la recent prova i altres realitzades fa anys en els mateixos indrets de la serra de Collserola.
A la Font Groga (Collserola) - 2020 - Fuji GFX 50R
La Font Groga, 1994  (pel·lícula Tmax 100 - negatiu 6x7)

Font Groga, 2020.  - Fuji GFX 50R.
Prova ajuntant dues imatges RAF (raw fuji) amb Photoshop per obtindre un arxiu DNG (30 Mb) que ens permet una ampliació a 300 ppp  de 1x0,5 metres sense tindre que interpolar.  

Font Groga, 1993 (pel·lícula Tmax 100 - negatiu 6x7)

Antic Casino de l'Arrabassada, 2020 - Fuji GFX 50R.

Antic Casino de l'Arrabassada, 1997 (pel·lícula Tmax 100 - negatiu 6x7)

Edificació abandonada a la carretera de l'Arrabassada, 2020. - Fuji GFX 50R.
A l'hora de convertir a blanc i negre, la Fuji ens proporciona uns arxius amb una àmplia gama tonal.

Edificació abandonada a la carretera de l'Arrabassada, 2002.
Foto realitzada fa 18 anys amb una Linof Technika 4x5 polzades.

Graffitis al Casino, 2020 - Fuji GFX 50R

Estructures del Casino, 2002 (pel·lícula Tmax 100 - negatiu 6x7)

Casa abandonada a l'Arrabassada, 2020. - Fuji GFX 50R

Casa abandonada a l'Arrabassada, 2002.
Foto realitzada fa 18 anys amb una Linof Technika 4x5 polzades.

Vistes sobre el bosc de Collserola, 2020 - Fuji GFX 50R
Sovint m'agrada partir de fotos inconnexes per crear muntatges que ens proporcionen una nova realitat.

Bosc de Collserola un dia de boira, 1997 (pelïcula Tmax 100 - negatiu 6x7)


dimarts, 14 de gener de 2020

Chauen en format quadrat

Personalment, sempre m'ha agradat experimentar amb quasi tot tipus de format fotogràfic. Els més habitual, ha estat treballar des del 35mm, fins a 4x5 polzades. Cada format i mida de pel·lícula o sensor té les seves particularitats i, lògicament, cada fotògraf tindrà unes preferències determinades en funció del que vulgui expressar o comunicar. Més que les proporcions de la fotografia, és la mida del suport que capta la imatge, el que condiciona moltes de les característiques de la nostra forma de treballar. Per a mi, ha estat el 6x7 el format ideal en fotografia clàssica, tant per la relació qualitat/operativitat com per qüestions compositives. Però per raons tècniques, em vaig veure amb la necessitat de canviar el meu equip per un de 6x6. Curiosament, tant la primera càmera de la meva infància (una Kodak Instamàtic), com la darrera "analògica" que he utilitzat, són de format quadrat. I és que aquest tipus d'enquadrament té quelcom de particular. En ell, els equilibris, les simetries i la composició es manifesten d'una forma fàcil i natural, i això fa que tingui un especial atractiu.
Tenint en compte que la lent ens dona una cobertura en forma de cercle, sembla lògic, que el format quadrat tingui que ser una opció força habitual en càmeres i altres dispositius fotogràfics. El cert és que, generalment, s'acostumen a utilitzar més els formats rectangulars.


El format quadrat torna a ser avui dia popular gràcies a Instagram, però de fet, té una llarga història. No m'allargaré amb moltes més consideracions, tan sols us animo a mirar i practicar amb aquest tipus d'enquadrament.
Recentment vaig fer una visita a Chaouen, una destinació amb peculiars atractius fotogràfics. Per temes personals em vaig veure obligat a retornar ràpidament a Barcelona. Un passeig matinal per la població, va ser tot el temps disponible per intentar captar el caràcter de la seva gent. Per sort era dia de mercat, i això sol ser un punt a favor. Tant compradors com venedors van per feina i faciliten que el fotògraf pugui aconseguir fotos robades. A l'hora d'editar les fotos, tot i que treballava amb una càmera micro quatre terços, vaig escollir el format quadrat per les meves composicions finals.