Ara ja no és habitual, però durant uns quants anys, sovint es valoraven els "pros i contres" entre foto "analògica" i digital. Per sort, aquest dilema actualment ja està superat. No hi ha un millor ni un pitjor, cada tècnica, format i equipament fotogràfic té el seu caràcter i unes peculiaritats que les fan diferents a les altres.
Sembla que la foto clàssica torna. Un important laboratori de Barcelona em comentava fa poc que havia vist incrementada notablement la demanda de revelat de pel·lícules, però que un elevadíssima quantitat de negatius, un cop escanejats, no es recullen i finalment són destruïts.
Entre molts joves o no tan joves fotògrafs queda molt "snob", "guai" o digues-li com vulguis, explicar que treballen amb "analògic". Jo crec que disparar uns rotlles, portar-los al laboratori perquè els revelin i digitalitzin i després fer-ne còpies per impressió, no té res o poc de l'esperit de la fotografia clàssica. Tan sols en algunes tècniques mixtes tenen sentit si la part "analògica" és indispensable de cara al resultat final.
Una de la coses que fa interessant la foto clàssica és el fotoacabat obtingut per mètodes químics, especialment si els realitza i estan controlats pel propi autor. Les qualitats dels materials i papers que es treballen a la foto química són diferents als d'una còpia impresa.
Evidentment, que amb tècniques mixtes es poden obtenir bons resultats, però si la mateixa còpia impresa la podem aconseguir treballant amb digital, no té massa sentit utilitzar la foto clàssica. També és cert que fer, per exemple, una cianotípia o un col·lodió, no és garantia d'obtenir una bona fotografia.
Per documentar gràficament aquest post he escollit fotografies que he fet a partir de negatius de 6x6 escanejats i que no havia positivat al laboratori. Sempre m'ha agradat treballar amb blanc i negre. També la vegetació i el paisatge és per a mi un tema habitual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada