Sovint sentim comentar que la
fotografia clàssica té els dies comptats. Sembla que si dispares amb pel·lícula
o ets un “artista” o un “carca”.
En els inicis de la fotografia, al voltant de l'any 1830, ja hi havia
qui comentava que el dibuix i la pintura
havien mort. Mai ha estat així. Uns anys més tard, amb la invenció del cinema,
també hi va haver qui donava la imatge fixa per morta. Després semblava que la
televisió acabaria amb el cinema, i ara sembla que la TV pot ser substituïda
per la comunicació a través d’internet. És cert, el món evoluciona però sembla
que hi ha coses que es resisteixen a morir. Això sembla que està passant amb la fotografia clàssica.
El fet que avui dia realitzar fotografies amb
dispositius electrònics s'hagi generalitzat i sigui per a molts un acte
quotidià, no descarta que sentim admiració per moltes de les fotos realitzades
amb procediments químics, tant se val que estiguin en un calaix de la nostra
llar o les puguem veure en galeries i museus. En definitiva, no deixem
d’apreciar la vàlua d’aquelles fotos clàssiques que adquireixen importància com
a document històric i que, a més, no renuncien a uns valors estètics.
Haig que reconèixer que jo mateix cada cop
utilitzo amb menys assiduïtat el laboratori fotogràfic. Però també he de dir
que el plaer de positivar una foto amb procediments químics no és el mateix que
treballar-la a la pantalla de l'ordinador.
Valen com exemple algunes imatges de l'estany
d'Ivars realitzades amb una Hasselblad 501CM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada