M’agradaria fer un anàlisi reflexiu aplicat a la pràctica fotogràfica sobre la conveniència de revisar les imatges rebutjades.
Vivim uns
temps en que cada cop captem i compartim més imatges. Personalment, aquesta
situació provoca en mi un efecte contrari. Davant de tanta saturació, cada cop
tinc més tendència a observar més i fotografiar menys. La meva fotografia és
més ocasional i procuro ser selectiu i reflexiu. M’ha acostumat a fotografiar
coses concretes del meu dia a dia, captar allò que em crida l’atenció, sense
fer projectes, ni buscar temes concrets ni situacions excepcionals. D’aquí van sorgint petites col·leccions que
van a parar a arxius provisionals. A posteriori aquest material serà motiu de
revisió i selecció. Inicialment, no són moltes les fotos rebutjades, però
sempre ni hi ha algunes que van a parar a la paperera de reciclatge.
Rebutjar una
fotografia no és un acte absolut, sinó una
decisió presa en un context concret. Estem influenciats per el nostre estat
d’ànim, els criteris estètics del moment, objectius del projecte, si és que en
tenim un, etc.
Amb el temps,
aquests criteris evolucionen i sempre és interessant revisar imatges
descartades. Podem detectar possibilitats que ens havien passat desapercebudes.
Recordo que quan aprenia del fotògraf Humberto Rivas em deia. “Si has fet una
foto és perquè hi has vist alguna cosa, no la depreciïs sense buscar els valors
que hi ha en ella”
Allò que
abans semblava fallit pot adquirir sentit en un altre marc conceptual o
narratiu.
La paperera
no hauria de ser entesa només com un espai de residu, sinó com un arxiu paral·lel. En la seva revisió
podem trobar imatges formalment imperfectes però expressives, fotografies que no encaixen en un projecte concret,
però que poden dialogar amb d’altres, o
bé, proves i errors que revelen camins creatius no explorats.
Potser, fins
i tot, aquests arxius poden esdevenir una font de nous projectes experimentals.
El temps és
un aliat fonamental. Tornar a mirar imatges rebutjades al cap de mesos o anys
permet veure-les deslliurades de
l’expectativa inicial, reinterpretar la nostra mirada i descobrir
connexions i enquadraments que abans no vam saber veure.
Aquesta
relectura és especialment valuosa en projectes d’autor, on el significat sovint
no és immediat, sinó que es
construeix amb el temps. La creativitat fotogràfica necessita espais de
llibertat. Moltes imatges innovadores ho són precisament perquè desafien els criteris convencionals
que sovint porten al rebuig inicial.
Finalment,
revisar les imatges descartades és també un exercici d’autoconeixement. Aquesta
pràctica pot reforçar una fotografia més conscient, honesta i personal.
En
definitiva, revisar la nostra “paperera” no és un acte nostàlgic ni una pèrdua
de temps, sinó una pràctica creativa i
reflexiva. En aquest espai marginal s’hi amaguen sovint fotografies que,
alliberades del judici immediat, poden esdevenir claus per entendre la nostra evolució
com a fotògraf i ens obren nous camins creatius.
Fa uns dies
vaig trobar una carpeta amb algunes imatges desestimades dintre d’uns altres
arxius del meu PC, abans de llençar-les definitivament, tem vaig imposar el
repte de treure’n alguna cosa. Aquí teniu el resultat de la prova, són fotos inconnexes, potser no les podem considerar, però no deixen de tenir el seu interés i poden ser útils ens algun futur projecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada