Segueixo amb el meu diari de tinta invisible i d'imatges oblidades. Dic això, perquè els meus posts, igual que tants altres, queden immersos en aquest univers de dades digitals que ens està canviant la vida. És curiós que més que escriure per ser llegit es tracta d’escriure per no oblidar. Vivim uns temps en que cada cop tot és més immediat i se'ns fa difícil entretenir-nos llegint quatre línies, quatre ja és molt! Els missatges han de ser curts i contundents. Imatges en seqüència ràpida i frases curtes ... la fotografia és un llenguatge universal que triomfa. Però, davant d'aquest bombardeig constant d’informació, el que un fa queda minimitzat. Així i tot. cal continuar fent el que ens ve de gust, si això consisteix en apuntar les nostres vivències, doncs ja està bé.
Una mena de diari amb imatges és el que va anar fent William Eggleston. Fent un salt del blanc i negre al color, va retratar la vida quotidiana, va democratitzar la imatge i va aconseguir que escenes que poden semblar a primera vista intranscendents i anodines cobressin una altra dimensió.
Com diu el mestre: "Les meves fotos són la vida avui". Eggleston es va avançar als temps i ens sorprèn amb missatges visuals explícits que ens expliquen com era la societat i el seu entorn.
Fins a finals de gener podem veure al KBr Barcelona una exposició d'aquest gran autor que va trencar esquemes i va marcar noves tendències.
Hi ha autors representatius de canvis. Eggleston n'és un.
ResponElimina