La fotografia es pot convertir en una afició o professió engrescadora.
No sé si us passarà a vosaltres, però jo, quan agafo la càmera, tot i que sé
que el més habitual és aconseguir fotos més o menys correctes, sempre espero
saber veure i aconseguir-ne una d'excepcional. Tant si vaig a fer un passeig pel barri o un gran
viatge, em val aquella dita d'Imogen Cunningham: "Quina de les meves
fotos és la preferida? Una que faré demà". Fotografiar és una forma
d'expressió, però també pot ser un medi
de creixement personal i una motivació per fer moltes altres coses.
Crec que hi ha moments a la vida en que cal marcar-se reptes. Quan algú realitza una tasca com és la fotogràfica està fent un exercici de
comunicació, però també de superació.
Penso que en fotografiar tenim que actuar amb llibertat i total intuïció.
És convenient conèixer i aplicar regles de composició, teoria del color, etc... però
també cal saber trencar-les! No dubtem en experimentar! Quan ens sembla oportú, cal deixar de fer el que ens diuen els manuals i deixar-nos portar per sensacions del moment i la imaginació. Així i
tot, de vegades, marcar-nos limitacions pot suposar un repte enriquidor. Així
ho vaig fer en una caminada per la fageda de Santa Fe del Montseny. Era un dia ennuvolat d'aquest
hivern. No portava una idea concreta del que volia fotografiar. Primer m'agrada mirar i pensar en el meu entorn. Aviat vaig decidir que seria
interessant acotar un tema. Això és una cosa que no faig habitualment. Calia ajustar-me a una idea molt concreta: "les fulles del faig i l'aigua corrent del rierol". No em va
suposar fer cap foto memorable, ni tan sols la foto que imaginava o buscava, però si que
va ser divertit com exercici fotogràfic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada